Al capdavall, la mort

Dadme un día más de vida...

y cometeré, seguro, 

los mismos errores.

Guadalupe Vega

Vam veure, astorats, que al capdavall, estàvem sols,

reclosos darrere uns ulls de vidre, mirant per la finestra

dels nostres vells enyors.

I aprenguérem a donar nom, un nou nom,

a cada vella cosa perduda, empolsinada

i gairebé oblidada, que era, però, l'única part

que ens quedava de l'altra antiga vida.

Amb tot de nous noms vam recrear

tota una nova imatge que ens acostava

una mica més a cada mot novament inventat

per expressar l'antiga remor que fan els ossos

quan cauen i es disgreguen a l'ossera.

Cada cop i sense voler,  més a prop

d'aquell infecte alè de la inevitable i indefugible mort.

Joan Gimeno.  Montrodon, 5 de novembre de 2018

Ciutadans infectes

 

Prou badomies!

Que no ens tornin a dir que són més,

i que a més de ser més, que són, ells, el futur.

Individus forans, nouvinguts no integrats,

baraten galindaines, inútils quincalles,

mirallets, rovellades ferralles

que volen vendre a preu d'or.

Cants de sirena, agradables a l'oïda

d'aquells que no viuen arrelats a la terra.

Inútil xerrameca escandalosa.

Xerrar i no dir res per atiar més l'odi.

Sirenes foranes volen encantar

els sense nord que escolten.

Joan Gimeno.   Montrodon, 7 de novembre de 2018

Refent camins

Quan vas refer el camí

tornant pels solcs marcats

pels nostres peus, deixant-me

enrere i sense ni mirar-me,

vas escorxar, inclement,

tots els meus sentiments

buidant el si de l’ésser

desvalgut que t'adorava.

Faràs camins encara per traçar

sense potser ni tan sols adonar-te

que aquelles flors que et neixen

al darrere s'han adobat amb sang

i sentiments d'aquell de qui avui

ja ni guardes record.

Joan Gimeno.   Montrodon, 31 d’octubre de 2018