Ni Déu s’ho creu

 

Això, que veus tan blau, no és pas el Cel.

Bé, sí que és un cel. El que ens hem inventat

damunt dels nostres caps. Però no el dels Déus,

els sants, ni els àngels, ni la glòria.

La terra que trepitges i que t'acollirà

un dia, quan et moris, la pluja i els ocells,

la llum del sol que cada dia surt.

L'amor, quan t'enamores...

Això és el Cel.

Després, no esperis pas miracles.

Només foscor.

Gaudeix ara que pots.

Que si ha de ser sincer,

ni Déu s'ho creu

això d'un altre cel!

Joan Gimeno.   Montrodon, 10 d’agost de 2018

No lliurarem les claus...

No, els llaços grocs no són

com l'Estrella de David

que els nazis penjaven

al pit dels jueus.

No, ni tampoc som excloents

per demanar parlar,

escriure i ensenyar

la que és la nostra llengua.

Ni acotarem el cap,

sotmesos i esclaus,

ni lliurarem les claus

a pòtols i Borbons.

No, no ens fareu espanyols

per més que ens tatueu,

lligats i per força,

un DNI a l’esquena.

Joan Gimeno.   Montrodon, 10 d’agost de 2018

Humanitat mesquina

 

Sabràs que aquest món no ha estat mai perfecte

repetint la història secular

que, de les valls més altes fins a arribar al mar,

ha forjat l'home des que marxa erecte.

Sustenta en dos peus, guardant l'equilibri,

l'inefable cos que aspira a ser pur

i a forjar l'estirp per a un món futur

on, per a tothom, la puixança vibri.

Mira com progressa, amb sa faç serena,

mes, sent com contesta el fatídic cor:

Jo no et reconec si no em dónes or.

Que és la humanitat mesquina de mena.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de juliol de 2018