La clau

 

Vam compartir un botí
atresorat pacientment
amb el transcurs dels anys.
Delits comuns i senzilles carícies,
secrets guardats i còmplices mirades.

Tu vas marxar. Ja no puc afegir-hi
cap més tresor, cap somni compartit.
Tampoc gaudir del que vàrem guardar.
Que amb el neguit de veure com t'allunyes,
de tant nerviós he extraviat la clau.

Joan Gimeno.   Montrodon, 11 de febrer de 2018

Inevitable

Tindràs raons que jo no podré entendre,
moments viscuts que mai no he imaginat.
Del teu passat no en sé, ni puc saber-ne,
el teu ahir, és teu. No hi puc fer res.
Vam caminar per dos camins distints.

Vaig ser, poruc, jo, i tu, sempre apressada.
Palplantat, jo. I tu, cercant com boja
aquell destí intuït i esperant-te al final.

Sóc un destí poruc i rarament estàtic
que et va aguardar un quasi etern mig segle.
Jo sóc el teu destí, marcat i inevitable.
                                No pots fugir. Ho tenies escrit.

Joan Gimeno.   Montrodon, 9 de febrer de 2018

‘Atressi com lo joglar’ Romanç tretrasíl·lab i amb cesures

2n classificat al 1r. Premi 

de poesia  eròtica d'Olot

Ningú sabrà                   l'intens calfred           
que m'has produït           només pel fet                 
d'haver-me dit                que tens un llit
al qual m'esperes.

Uns blancs llençols,       ta blanca pell,              
calents fluids,                ardents sospirs               
i tot allò                        que em podrà dar 
l'immens plaer               que s'intueix,                
seran allà                      facilitant                          
el dolç instant                en què estremit,
 defalliré.
 
Si un dia vinc,                 podré gaudir                  
tot l'univers                     dels goigs prohibits        
que ningú al món             s'ha imaginat.
Morir abraçat                  al gentil cos                  
que s'estremeix               tot amarat                       
del fluix d'amor                que haurà brollat
del punt concret,             sempre anhelat,          
que rau secret,                sempre amagat               
a l'entrecuix.

Pubis prudent,                seu del delit                  
que ha anat creixent       al pas del temps              
i que ha arribat               a pertorbar
el seny famós                 d'un català                     
que avui rendit                 es veu sotmès.

Cap lliure albir                  li permetrà                   
de refusar                        el teu convit.                      
Esclau com és                 es rendirà
al teu voler                       i folgarà,                        
i furgarà                           aquell indret,                   
íntim, secret,                    fins a poar
el nèctar dolç                   que ha somiat            
des de fa temps               sense parar.

Vulgues, sisplau,              rebre el favor             
del goig trempat               del trobador                      
que pertorbat                   pel teu fulgor
ha refusat                        cap altre amor           
tot esperant                     aquell instant                     
tan esperat                      d'orgasme ple
ben sadollat.

-Bell trobador,                   deixeu de fer                
el capsigrany.                   Brandeu el fuet                  
i feu valer                          tan gran poder
si és que és com dieu       tan dur i tan tens        
com per portar                  el meu dolç cony               
enforquillat                        i pantejant
al setè cel. 

Joan Gimeno.  Montrodon, 24 de novembre de 2017

Llàgrima

 

Petita, salada, ridículament insignificant,
que llisques, lleugera, de la mateixa manera,
rostos avall d'una galta tendra
que pels solcs, immensos, de les pells
marcades per les inclemències del destí
i d'una llarga vida.

Què tens, llàgrima, que iguales el plor
i el sentiment de no importa qui,
ni dels anys que tingui?

Joan Gimeno.   Montrodon, 6 de febrer de 2018