Com la flama roja

 

Corre la flama roja
amunt i avall
d'un corsecat tió.
La cendra vella
espera impacient
la cendra nova
que es desprendrà
del tronc.

Així mateix,
el meu beneit amor,
tan vell i nadó alhora,
corre encelat
pel buscall del record
cercant caliu,
esgratinyant
el munt grisós
d'una cendra apagada.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 de febrer de 2018

Ocupàvem les places

 

Tenen uns ulls esbatanats
que no miren enlloc
i la certesa amarga
de no tenir refugi.

Com tu, i com jo,
que ens delim per la pau,
banyats com estem
amb sang fins als genolls,
enmig de tanta guerra.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 de febrer de 2018

Com l'esvelta palmera

 

I romandràs dempeus, com la superba palmera,
els peus, ferrenys a l'esponjosa arena.
Fulles d'aram agitades al vent com uns cabells
rebels i irreductibles. I uns fruits daurats,
penjolls de vers i somnis, maduren sense pressa,
tot esperant que arribi el joiós dia
que algú els pugui llegir.

Joan Gimeno.   Montrodon, 2 de febrer de 2018

La lluna de sang, o la sang a la lluna

Tothom mirava el cel, cercaven
atents, una lluna irrepetible,
deien, fins al segle vinent.
El cap alçat. Els ulls plorosos
de no parpellejar, no fóra
que ens perdéssim el moment
exacte de l'eixida triomfal.

Una gran lluna. Una lluna
de sang, en deien.
Sense adonar-nos’en, colgàvem
els peus als tolls, profunds i rojos,
que hi havia a terra.
La sang, oh estrany miratge!,
no estava a la lluna, aquells dies.

La sang corria a dojo, per terra.
Vessada, aparentment
i d'una manera inútil,

en un afany estèril.
I nosaltres, il·lusos,
buscàvem encara

la sang a la lluna.

Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de gener de 2018

Ara, que ja no serveixo

Ara, quan ja no serveixo ni per portar-te al llit,
que et miro amb ulls cansats i quasi ni et desitjo,
m'adono que no és pas que deixi d'estimar-te.
Només és, que al més pregon del cor
he vist, per sort, que res no rutlla a l’hora,
o almenys no com abans, i el cap s'ha d'avenir
a viure dins d'un cos, gastat, arrugada mortalla.
És lleig això que passa. L'esdevenir inclement,
la senectut que arriba.

Però fora pitjor no haver-ho vist venir
i anar, com han fet molts, darrere dones joves
i palesar així que, com el cos, el cap et fa tentines.
Què deu tenir el temps que, un cop passat,
només deixa  records bastint la vella ossada?

Has de saber, però, que tot i el meu aspecte,
pervisc, estimo i sóc. T'estimo a tu i m'estimo.
Malgrat saber que no és l'amor, roent i delitós,
aquell que vam sentir. El que revisc en somnis.
Aquell que enyoro tant, les tardes com avui.

Les meves llargues i avorrides tardes.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de gener de 2017