Quasi a les fosques, Marcel (Roux)

Toca a quatre mans la melodia,
al teclat d'un piano, en la penombra.
Sembla estar sola als orbs ulls de la gent.
La mort, però, de dits ossuts té per companya
que li fa el contrapunt de la sonata.
Mai s'hauria imaginat tanta destresa
als dits de la vella de la dalla.
S'esmerça la noia a estar a l'altura
de la virtuosa pianista amortallada.

Què importa que la gent la vegi sola
i es pensin que és la fina concertista.
Ella sap de l'íntim bes de qui asseguda
al seu costat li marca el ritme i la tornada,
que la seguirà fidel allà on vagi,
interpretant el nocturn  fins que s'acabi.

Joan Gimeno.  Montrodon, 5 de juny de 2017

Com dos llumins

 

Encesos de passió
com dos llumins
que cremen abrandats
a l'uníson,
ens consumim sense més remei
sols per deixar
la cendra, grisa i freda,
de la fusta cremada
per record.

Joan Gimeno.  Montrodon, 5 de juny de 2017

Per què en dèiem amor?

Recordes quan tot era frisança,
quan el cos ens corria més que el cap?
Poc ens importava que fos nit,
o matí, o tarda, o l'hora de dinar
per ficar-nos al llit i copular.

Que no es pensi  ningú que allò era amor.
Creu-me, estic segur que d'allò se'n podia dir
qualsevol altra cosa. Posats a definir,
diem-ne sexe.
I de tant usar el sexe oblidàvem  l'amor.

Avui, més en pau, més reposats, més tendres,
hem descobert el que vol dir, al capdavall,
el veritable amor.

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 de maig de 2017

Al peu d'un pi i amb el mar als peus

 

T'escric discretament les quatre lletres
que demà, potser, t'enviaré
i tu rebràs, molt lluny i amb melangia
recordant aquell temps que va passar.

Quatre ratlles en vers, només això.
Poques i escrites amb lletra tremolosa,
tacades també de tant en tant
per llàgrimes que han fugit dels meus ulls tristos.

Uns versos senzills que m'han permès
contar-te el que sento, bella amiga,
des del dia llunyà en què em vas besar
als peus d'aquell pi altiu de la badia.

Joan Gimeno.  Montrodon, 4 de juny de 2017

No era, Carles, l’actitud el que fallava

Actitud positiva!  Et van dir
els entesos i els llibres d'autoajuda.
El mal, però, no se'n va assabentar
d'aquell esperit lluitador i magnífic
que sempre et va alenar.

Un mal dolent - com si n'hi haguessin de bons-
va prosseguir, tenaç, la mala feina.
No ens enganyem. Amb voler no n'hi ha prou
per guanyar aquestes guerres.

Anem malament quan un destí cruel
et ve marcat d'antuvi.
Te'n vas, m'han dit, i em sap molt greu.
Ha estat massa aviat que, a tu, t'ha arribat l'hora.

Joan Gimeno.  Montrodon, 2 de juny de 2017