De debó o de per riure

Esdevé d'un roig encès, de debò,

i d’un esperit misteriós, la fageda,
els dies com avui, quan el fred
i el dia de Tots Sants remouen fulles i esperits
tot recitant fluixet les antigues rondalles.

Aquelles que explicaven els avis,
a la vora del foc i a la llum d'un llum d'oli,
i escoltàvem, canalla,  atents i encisats
i amb la boca badada, ben igual
com avui mirem als nous enginys
les històries d'uns zombis tenyits de vermell,

arribats d’ultramar. Tenyits de roig, també.
Però de sang de per riure.

Joan Gimeno.  Montrodon, 1r. de novembre del 2016

Tots Sants -1962

Recordo aquells temps
de la castanyera.
Vestida de negre,
amb un davantal
amb la ronya impresa
i un mocador al cap,
vell drap que recull
un cabell curull
de volves de cendra,
arran de les voltes
mantenia viva
cremant tradició
tota l'escalfor
per torrar castanyes.

Recordo l'olor
del fum que empudega
i la imatge vella
dels dits ennegrits
de la castanyera.
Fumeja un bidó,
estri per fer foc
sense xemeneia.

Reposa al costat
un sac d'arpillera
i un cistell de vímets
amb el fruit collit
un vespre furtiu
per la castanyera.

L'envolten, callats,
un gos adormit
i quatre marrecs
que duen, tresors,
dos rals a les mans
i miren goluts
els fruits renegrits,
calents, desitjats,
de la castanyera.

Joan Gimeno.  Vic, 2 de novembre de 2015

Com un novembre

 Ded Moroz (Russian: Дед Мороз)

Com un novembre, de dies més curts
i amb unes nits eternes, per arribar
amb sort, a fer el mateix que feia
quan era un mes d'agost.

Ja sé que em diràs que vindrà
un altre març, i un abril, i que de nou
un estiu esclatarà joiós.

Això serà, però,  per a tu que encara
et queden estius per viure’ls i gaudir-ne.
Jo sóc un novembre ja avançat,
gairebé un desembre.

Sóc un magnífic projecte d'hivern,
definitiu. Que ja no té retorn.

Joan Gimeno.  Montrodon, 1er de novembre del 2016

Tocant a morts

Sento llunyà el so de la campana
tocant a morts i veig passar, molt lentes,
les quatre velles de sempre, abillades
amb les seves robes negres, que baixen
amb les esquenes corbades
i els ulls ensorrats clavats a terra
com si busquessin el perdó d'uns pecats
inexistents i mai comesos.

Lluen les pedres sota la fina pluja
que amara insistent el sòl color de plom
del carrer de l'església.
Es marceixen groguencs
els darrers geranis que queden oblidats
als ampits de les finestres,
que han vist passar l'estiu i a hores d'ara,
perdudes ja les seves flors vermelles,
perden també les seques fulles a cada batallada.

D'aquí una estona veuré passar el seguici
amb el mort al davant, seguit
amb cares circumspectes,
de parents i amics que esperen el seu torn, 
davallar cap al cementiri nou,
com aquell que, complidor,
se'n va a lliurar la feina.

El mort no diu ni piu. 
Se'n refot de tot aquell sidral.
Per un cop a la vida - o a la mort,
si parlem amb propietat-
descansarà, aliè a tot el rebombori
d'aquest món embogit i d'aquells que,
endolats, el duen a enterrar.

Joan Gimeno.  Montrodon, 1r. de novembre del 2016