Pren-me

Pren-me a la vesprada,

lliga'm  fort,

no escoltis els veïns,

tenen llengua afilada...

   X. Vaqué

Lliga'm fort a tu.
Tant, que les teves venes
portin, compartida, la meva sang.

Tant, que el soroll dels nostres cors,
bategant a l'uníson,
apagui la remor sorda
de les males llengües.
I, que un cop lligats
no ens calgui cap mot.

Qualsevol silenci serà bo
quan forgem, amb aliatge eteri,
un amor sincer.
Quan les nits ens siguin suaus
i els dies productius
mentre explorem
amb un silenci volgut
les nostres valls florides
i les feraces planúries
de dos cossos, fosos,
per fer un sol univers.

Joan Gimeno.    Montrodon, 12 de maig de 2016

Aquella pluja incerta

Mai plou igual.
Potser sí que l'aigua
és sempre la mateixa, però
cada gota serà un nou parany,
menut i fugisser,
per a aquella ronya que ensutja
els peus enfangats de qui camina.

Pelegrí adelerat, sofriràs
o gaudiràs la pluja
segons el cor et digui.

Veuràs, segons la serenor
que t'ompli,
la pluja que fa fang
o l'altra, la  pluja que neteja
els teus peus, cansats
de trepitjar immundícies.

Joan Gimeno.     Montrodon, 9 de maig de 2016

Follem?

Siguem realistes i deixem-nos d'eufemismes.
No diguem  mai ' fotem un clau', ni demanem
permís per 'fer l'amor', que això tampoc
no és sempre ben bé exacte.

Siguem sincers. A Crist li'n van fotre,
segons sembla, tres, de claus,
i us puc assegurar que no li va fer gràcia.

Si ens esmercem al noble art de l'esbarjo
eliminant  tots els fogots de l'entrecuix,
follar o cardar, per més que siguin vulgarismes,
deixaran més fefaents les nostres intencions.

Joan Gimeno.   Montrodon, 2 de maig de 2016

Buit

Ets, com l'aire que respiro
i el pa que menjo.
Ets part de mi, fins i tot,
aquells moments que no et penso.
Vas envair la meva intimitat
i ara que ets lluny
tot és la teva absència.
Ets l'immens buit al si d'un cor trencat.
Un gran forat sadollat d'impotència.

Joan Gimeno.     Montrodon, 29 d’abril de 2016

Un dia seré mort

                      Un dia seré mort

                                  i encara serà tarda.

                                  M.M.i P.

Quina tarda més trista.
Seré pols pels camins
i nodriré sembrats
per tal que el blat verdegi.

Seré un nom oblidat
i una música muda
ressonant insistent
a l'oïda cansada
d'aquella dona amiga.
Els meus versos seran
un adagio molt lent
que ningú servarà.

Jo, com tu, amic Miquel,
també em vull perdurable
i reso cada nit
a un Déu desconegut
en un intent fallit
de deixar el meu record.

De perdurar en la veu
dels vius, quan sigui mort.

Joan Gimeno.    Montrodon, 29 d’abril de 2016