No hi ha desert, a tot el món, ni prou sorra
per sepultar aquell vell i enorme amor.
Tampoc hi ha temps a l'infinit del temps
per fer oblidar tot el que vam gaudir.
Que estrany, el cor humà,
que tan petit com és pot encabir
als seus batecs un sentiment tan gran
que em porta, tot volant, vers tu,
pel damunt de deserts i dels mars tenebrosos
malgrat que raguis lluny fora del meu abast.
Joan Gimeno. Montrodon, 29 d’agost de 2020
Nedàvem, enfebrats, per atrapar la gran nau,
desafiant onades gegantines, bracejant aferrissats
i neguitosos per assolir un estatus benestant
al ventre sec i acollidor del buc.
Rucs de nosaltres que no vam saber veure
que ni el mar embravit era l'infern
ni la terra que deixàvem, el virtual purgatori.
Com tampoc va ser, al capdavall, l'Arca -oi Noè-
el refugi o el cel que un dia ens van prometre.
Joan Gimeno. Montrodon, 18 de juny de 2020
Deia en Miquel, declarar-se vençut.
Com jo, també,
car que ja ho he fet tot.
D'avui enllà, només menjar, dormir,
llegir i escriure, poc i repetint
camins que ja he solcat infinites vegades.
Que quan ets vell ja no et queda per fer
res que sigui nou, brillant o engrescador.
Al capdavall, els anys, són com la sorra
i les fulles que amb el temps
enterraran les velles calçades per on abans
transitaven pressosos rics mercaders
amb briosos corsers i pobres indigents
arrossegant les gastades sandàlies.
I jo, ara, colgat, soc cendra que es barreja
amb un sòl ric, per nodrir els verms
i les arrels profundes.
Em queda, només, la petita esperança
de rebrollar un dia en algun roure nou
o donar fruit en la nova pomera
per veure, del capdamunt d'una branca,
com surt el sol un matí xafogós
de qualsevol i futura primavera.
Joan Gimeno. Montrodon, 11 de juny de 2020
