Mim

 

Menut ninot, emblanquinat,
que silenciós et mous lleuger,
empresonat per invisibles
murs imaginats, per on pots veure
tot el que passa a l'altre món
que encuriosit t'observa atònit
sense arribar a desxifrar
per què no has pogut mai
superar la inexistent presó
on vius reclòs.

Plores i rius, i culls les flors
del teu jardí imaginari.
Qui sap si el crit silent
que escenifiques podrà arribar
a trasbalsar el caòtic cor
de qui t'observa i viu immers

sobrevivint a un univers, tosc

i frustrant, sense adonar-se’n.

Joan Gimeno.     Montrodon, 18 de març de 2018