divendres, 2 de febrer del 2018

La lluna de sang, o la sang a la lluna





















Tothom mirava el cel, cercaven
atents, una lluna irrepetible,
deien, fins al segle vinent.
El cap alçat. Els ulls plorosos
de no parpellejar, no fóra
que ens perdéssim el moment
exacte de l'eixida triomfal.

Una gran lluna. Una lluna
de sang, en deien.
Sense adonar-nos’en, colgàvem
els peus als tolls, profunds i rojos,
que hi havia a terra.
La sang, oh estrany miratge!,
no estava a la lluna, aquells dies.

La sang corria a dojo, per terra.
Vessada, aparentment
i d'una manera inútil,
en un afany estèril.
I nosaltres, il·lusos,
buscàvem encara
la sang a la lluna.

Joan Gimeno.   Montrodon, 31 de gener de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada