Ens retrobem, cada cert temps,
i xarrem de tot allò que fèiem,
de com gaudiem de l'esclat de la sang
i la verdor exultant de la nova primavera.
Cada cert temps, també ens donem les mans.
No són carícies, ja. Són només, quasi comiats.
Sabem del cert que això s'ha d’acabar
i que aviat, la tardor esdevindrà l'hivern més dur.
També ens mirem els ulls, cada cert temps,
i recordem uns altres ulls, aquells que estaven,
amarats d'amor i d'esperances folles i que ara
han transmutat i són només companys i prou.
Cada cert temps, algú vindrà, i quan s’assegui
en aquest banc i miri els rosers florir altra vegada
pensarà, com hem pensat tu i jo, que està molt bé,
cada cert temps, venir a gaudir del parc si és primavera.
i xarrem de tot allò que fèiem,
de com gaudiem de l'esclat de la sang
i la verdor exultant de la nova primavera.
Cada cert temps, també ens donem les mans.
No són carícies, ja. Són només, quasi comiats.
Sabem del cert que això s'ha d’acabar
i que aviat, la tardor esdevindrà l'hivern més dur.
També ens mirem els ulls, cada cert temps,
i recordem uns altres ulls, aquells que estaven,
amarats d'amor i d'esperances folles i que ara
han transmutat i són només companys i prou.
Cada cert temps, algú vindrà, i quan s’assegui
en aquest banc i miri els rosers florir altra vegada
pensarà, com hem pensat tu i jo, que està molt bé,
cada cert temps, venir a gaudir del parc si és primavera.
Joan Gimeno. Montrodon, 21 de febrer de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada