Ara, que ja no serveixo

Ara, quan ja no serveixo ni per portar-te al llit,
que et miro amb ulls cansats i quasi ni et desitjo,
m'adono que no és pas que deixi d'estimar-te.
Només és, que al més pregon del cor
he vist, per sort, que res no rutlla a l’hora,
o almenys no com abans, i el cap s'ha d'avenir
a viure dins d'un cos, gastat, arrugada mortalla.
És lleig això que passa. L'esdevenir inclement,
la senectut que arriba.

Però fora pitjor no haver-ho vist venir
i anar, com han fet molts, darrere dones joves
i palesar així que, com el cos, el cap et fa tentines.
Què deu tenir el temps que, un cop passat,
només deixa  records bastint la vella ossada?

Has de saber, però, que tot i el meu aspecte,
pervisc, estimo i sóc. T'estimo a tu i m'estimo.
Malgrat saber que no és l'amor, roent i delitós,
aquell que vam sentir. El que revisc en somnis.
Aquell que enyoro tant, les tardes com avui.

Les meves llargues i avorrides tardes.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de gener de 2017