Potser no t'ho creuràs, però hi ha dies
que em pesa com el plom, el fet de viure.
Només llevar-me, ja em couen els ulls,
m'entela el nas un tuf d'inquisició
i el crit barroer d'aquells profetes de la por
m'atueix l'oïda cansada de tants brams.
que em pesa com el plom, el fet de viure.
Només llevar-me, ja em couen els ulls,
m'entela el nas un tuf d'inquisició
i el crit barroer d'aquells profetes de la por
m'atueix l'oïda cansada de tants brams.
Potser no t'ho creuràs, però a l'any dos mil disset
encara hi ha qui creu que tot s'ha d'imposar,
que res no val el ver desig d'un poble
i un sol afany, tornar a ser sobirà.
Joan Gimeno. Montrodon, 19 d’octubre de 2017
Joan una magnífica descripció poètica d'una realitat que fa milionss d'anys que dura i al segle XXI s'endevina un llum d'esperança a l'horitzó. És aquell que tu i no i els nostres amics i amigues reclamen en els seus poemes. Una abraçada, Joan
ResponEliminaGràcies, Joan. El cansament és molt gran. Però més ho són la il·lusió i l'esperança.
Elimina