No cal que diguis res quan són els teus ulls,
uns finestrals oberts al teu interior, que parlen.
Ni una paraula, ni un so. És la teva buidor,
glaçada i distant, que m'ho deixa tant clar.
S'han perdut els moments compartits,
les carícies còmplices i les dolces mirades.
És un no-res que vessa per escletxes d'oblit
d'uns finestrons gastats. És el buit infernal
que ens deixa l'amor quan, ja per fi, ha partit.
uns finestrals oberts al teu interior, que parlen.
Ni una paraula, ni un so. És la teva buidor,
glaçada i distant, que m'ho deixa tant clar.
S'han perdut els moments compartits,
les carícies còmplices i les dolces mirades.
És un no-res que vessa per escletxes d'oblit
d'uns finestrons gastats. És el buit infernal
que ens deixa l'amor quan, ja per fi, ha partit.
Joan Gimeno. Montrodon, 9 de juliol de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada