dijous, 13 de juliol del 2017

Les cartes d’en Joan



      

      


















      


         Molts dies, sobretot a la tarda, quan sota aquest sol de justícia mato les  hores de la meva odiada solitud i ja no tinc ni el consol de l'olor d'una magdalena que em retorni a l'enyorada  llar ancestral de la  infantesa, penso què coi faig a aquesta  residència perduda al bell mig de les planures de Ciudad Real.

      Son quinze vells asseguts al porxo.  Quinze cares magres, marcades per la rella del temps.  Quinze parells d'ulls ensorrats a la misèria d'unes parpelles calbes. Qui més qui menys plora en silenci les vivències perdudes i la por a un futur, proper i inevitablement fatal.

      Tots són de parla castellana ( sis andalusos, quatre extremenys, un canari, dos de Castella i un murcià de La Unión que no para de cantussejar  amb la dèria  de que va guanyar un festival de “ cante de las minas”), tret  d'en Joan i jo.

      En  Joan, quin cas!  Metro vuitanta d'ossos i de pell embolcallant-los, callat, quasi hermètic. Una veu perduda i tremolosa i una expressió d'infinit dolor.  Té una mala peça al teler. Crec que els metges el donen per perdut, no sé si perquè no saben  què li passa o perquè ell ja no vol viure.

          Diu que va perdre prematurament la dona, una femella ferma, intel·ligent  i que l'estimava amb bogeria, d'allò que  eleshores en deien un mal dolent.  No ho va superar.


        Es passa les tardes assegut a  una  tauleta rodona de peus de ferro negre i amb el damunt  de trencadís de rajoletes blanques i blaves, escrivint. Ell i el seu paper de carta. Bé, ell, el  paper de carta, la Mont-Blanc negra i aquell immens farcell de cartes escrites, posades curosament  dintre d'uns sobres que mai  gaudiran el bes humit d'un segell i no s'enviaran.

         Tots el prenen  per boig... tots... menys jo, que el miro amb enveja  quan comparo la meva  estrafolària solitud sense esperança amb la seva  esperançada solitud.







Una d'aquelles cartes.


                                                  Manzanares, 23 d'abril de 2013  
       

Estimada Eulàlia:

T'escric avui des de l'assolellada solitud de Manzanares per dir-te que em  pesa tant de temps que fa que no t'abraço, que els meus ulls cerquen als ulls de les dones que passen la llum irrepetible de la teva mirada.

Que la meva boca rosega el teu nom fins a esmicolar-lo, cercant al fons de cada lletra el regust saborós de la teva presència. T'escric avui, no pas per a dir-te que t'enyoro.  Ho faig per enganyar, inútil tasca, aquestes llàgrimes que em guanyen les parpelles cansades davant lèncuriosida mirada de la gent que passa.

         No sé si aquesta carta, com totes les altres que t'he escrit, arribarà allà on ets ara.  Per si de cas en guardaré una còpia per lliurar-te'la a mà el dia que puguem retrobar-nos.  No crec que trigui.

           Els metges diuen que no saben què tinc; jo sí que ho sé i els ho explico:  molts anys de lluita i sobre tot, massa anys d'enyor des que em vas deixar.    Ja t'he dit moltes vegades que si no fos pel molt que t'estimo no t'hagués perdonat que et morissis sense esperar-me.

        Rep un petó ben fort d'aquell que tant t'estima.

         Joan

2 comentaris:

  1. Això ho has d'envisr al concurs de les cartes d'amor de Calafell, perquè el de S.Joan de les Abadesses crec q ja no es fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La carta, només la carta, va ser finalista al primer de Sant Joan. Se'n van fer dos.

      Elimina