Molts dies, sobretot a la tarda, quan
sota aquest sol de justícia mato
les hores de la meva odiada solitud i ja
no tinc ni el consol de l'olor d'una magdalena que em retorni a l'enyorada llar ancestral de la infantesa, penso què coi faig a aquesta residència perduda al bell mig de les
planures de Ciudad Real.
Son quinze vells asseguts al porxo. Quinze cares magres, marcades per la rella
del temps. Quinze parells d'ulls
ensorrats a la misèria d'unes parpelles calbes. Qui més qui menys plora en
silenci les vivències perdudes i la por a un futur, proper i inevitablement
fatal.
Tots són de parla castellana ( sis
andalusos, quatre extremenys, un canari, dos de Castella i un murcià de La
Unión que no para de cantussejar amb la
dèria de que va guanyar un festival de “
cante de las minas”), tret d'en Joan i jo.
En
Joan, quin cas! Metro vuitanta
d'ossos i de pell embolcallant-los, callat, quasi hermètic. Una veu perduda i
tremolosa i una expressió d'infinit dolor.
Té una mala peça al teler. Crec que els metges el donen per perdut, no
sé si perquè no saben què li passa o
perquè ell ja no vol viure.
Diu que va perdre prematurament la dona, una femella ferma, intel·ligent i que l'estimava amb bogeria, d'allò que eleshores en deien un mal dolent. No ho va superar.
Es passa les tardes assegut a una
tauleta rodona de peus de ferro negre i amb el damunt de trencadís de rajoletes blanques i blaves,
escrivint. Ell i el seu paper de carta. Bé, ell, el paper de carta, la Mont-Blanc negra i aquell
immens farcell de cartes escrites, posades curosament dintre d'uns sobres que mai gaudiran el bes humit d'un segell i no
s'enviaran.
Tots el prenen per boig... tots... menys jo, que el miro amb
enveja quan comparo la meva estrafolària solitud sense esperança amb la
seva esperançada solitud.
Una
d'aquelles cartes.
Manzanares, 23 d'abril de 2013
Estimada Eulàlia:
T'escric avui des de l'assolellada solitud de
Manzanares per dir-te que em pesa tant
de temps que fa que no t'abraço, que els meus ulls cerquen als ulls de les
dones que passen la llum irrepetible de la teva mirada.
Que la meva boca rosega el teu nom fins a
esmicolar-lo, cercant al fons de cada lletra el regust saborós de la teva
presència. T'escric avui, no pas per a dir-te que t'enyoro. Ho faig per enganyar, inútil tasca, aquestes
llàgrimes que em guanyen les parpelles cansades davant lèncuriosida mirada de
la gent que passa.
No
sé si aquesta carta, com totes les altres que t'he escrit, arribarà allà on ets
ara. Per si de cas en guardaré una còpia
per lliurar-te'la a mà el dia que puguem retrobar-nos. No crec que trigui.
Els metges diuen que no saben què tinc; jo sí que ho sé i els ho
explico: molts anys de lluita i sobre
tot, massa anys d'enyor des que em vas deixar. Ja t'he dit moltes vegades que si no fos
pel molt que t'estimo no t'hagués perdonat que et morissis sense esperar-me.
Rep
un petó ben fort d'aquell que tant t'estima.
Joan
Això ho has d'envisr al concurs de les cartes d'amor de Calafell, perquè el de S.Joan de les Abadesses crec q ja no es fa.
ResponEliminaLa carta, només la carta, va ser finalista al primer de Sant Joan. Se'n van fer dos.
Elimina