divendres, 20 de gener del 2017

Aquells llibres vells






























Sacerdot investit d'estranys poders
invoco els mots que rauen amagats
al fons polsós dels antics diccionaris.
El gest antic, efímer i volgut
d'esgrafiar, sense parar, paraules,
em ve de lluny, de quan era canalla
i grapejava sense saber llegir
els llibres vells d'aquella biblioteca
del moble fosc de la sala de cosir,
intuint només la màgia que habitava
en aquells fulls de negra tinta impresa.

Com si copsés aquell màgic prodigi,
resseguia amb els capcirons dels dits,
infant ingenu i illetrat, aquella imatge impresa;
Aquil·les, bell, aquell dels peus lleugers,
morint a mans de Paris i la seva sageta.
Capça tancada, el llibre,  on dormien tranquil·les
velles històries indesxifrables encara,
estímul mut per aprendre a llegir.

Deu ser per això que la tinta amb què escric
no és només tinta, un suc de color negre.
Són llàgrimes de dol de poeta maldestre, 
que vesso avergonyit recordant la grandesa 
de tots aquells que em van precedir antany.





Joan Gimeno.   Montrodon, 20 de gener de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada