Amb el temps que em quedi et bastiré un altar
per a lloar, a crits o en un pregon silenci, el teu record.
Potser la vida s'ha acabat, però l'essència
d'allò que sense mida em vas donar
viurà amb mi, i en mi, tota la vida,
poca o molta, la que em quedi.
per a lloar, a crits o en un pregon silenci, el teu record.
Potser la vida s'ha acabat, però l'essència
d'allò que sense mida em vas donar
viurà amb mi, i en mi, tota la vida,
poca o molta, la que em quedi.
Dura condemna la que em vas dictar deixant-me:
tota la vida i un dia.
Tota la pena del temps que encara em queda.
Tota la pena del temps que hauré de sobreviure't.
Joan Gimeno. Montrodon, 11 d’octubre de 2016
Amb paraules sempre hi haurà vida...
ResponEliminaNo tenim mai prou paraules.
Elimina