De què ha servit envellir sense pressa
i atresorar aquest feixuc llegat d'experiències,
portar a la boca el regust d'arena
que queda havent rosegat tanta misèria.
i atresorar aquest feixuc llegat d'experiències,
portar a la boca el regust d'arena
que queda havent rosegat tanta misèria.
On vaig deixar aquell noi que feia versos
i coneixia altra gent d'altres contrades,
o el jove, bell i arrogant que enamorava
femelles, anhelant les fermes sines.
Si sabés, almenys, com portar tanta vergonya,
dissimulant dels dits dels peus les ungles grogues,
la manca de cabells, les dents balderes.
Si pogués com el roser a la primavera
florir de bell nou altra vegada,
amb una faç, segur que més amable,
i amb llavis més dolços que no els d'ara,
recitaria de bell nou els vells poemes
oblidant-me del maleït mal que em fan els ossos.
I sense vinclar les corbades espatlles
sota el pes enorme dels fracassos,
escopiria, impúdic, sobre el terra,
centenaris i eixuts gargalls de sorra vella.
Joan Gimeno. Montrodon, 7 de juliol de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada