Ni plor ni plany, despit.

Ni plor ni plany, despit.
De no haver-me sentit
estimat com calia.
De malversar el meu temps
perseguint bells miratges
que em parlaven d'un cos
que excitava els sentits
d'aquell jo, que es delia.

Avui ja més calmat,
molt més vell, més cansat,
ara que ho miro tot
amb tanta perspectiva,
allunyat d'aquell foc
que m'entelava els ulls
i emboirava el voler
et puc veure com ets,
tan bella i tan roïna,
tan distant i tan freda.

No és ni un plor ni un plany,
és l'immens despit
que em supura i cou
per totes les ferides.

Joan Gimeno.    Montrodon, 2 de juny de 2016